Disculpeu el silenci dels ultims dies...de fet us escric des de Fort Kochin (Kochi), a la regio de Kerala.
Encara vem voltar una mica mes per Hampi (i segur que han quedat temples que no hem vist ni de lluny...) pero per passar la tarda abans d'anar a buscar el tren a Hospet vem voltar per la zona del riu. Crec que es el que mes ens va agradar als dos. Amb una foto m'estalviare les paraules...
A partir d'aquest moment es quan comencem a flipar, us asseguro que de tot el que pugui escriure, em quedare curta i estic segura que no us podre explicar com ens hem sentit aquests dies a la Fundacio del Vicens Ferrer.
D'entrada, el campus principal es gegant, immens...de fet no hem tingut massa temps ni de veure tot el que hi ha..... per fer-vos quatre numeros orientatius, en el districte d'Anantapur (a l'estat de Andhra Pradesh) hi viuen uns 4 milions de persones. Doncs la Fundacio n'ajuda a uns 2,5 milions... vaja, per agafar un ordre de magnitud....
Per mala sort va resultar que el diumenge (que era el primer dia que erem a la Fundacio) estava tot tancat i per tant no vem poder veure cap dels programes ni fer practicament res de res.... tot i aixi vem acostar-nos fins a la ciutat a fer una volta rapidissima perque la veritat es que no hi ha res interessant per veure.... vem dedicar la tarda a la lectura i el repos, alhora que a compartir experiencies com a oients entre el grup de voluntaris, dels quals curiosament molts d'ells acabaven d'arribar l'ultima setmana. Es molt interessant obtenir tambe el punt de vista i les vivencies dels voluntaris, els que venen aqui amb l'entusiasme a la motxilla i moltes ganes d'ajudar als mes necessitats, cadascu des de la seva orientacio professional.
El segon dia ens vem posar en marxa. El primer de tot assabentar-nos de com s'havia de fer per afegir el nostre granet de sorra a un projecte que en te tanta com el Sahara!!!
Aixi que hem apadrinat una nena, la Pushpanjari, una nena preciosa de 8 anys de la casta mes baixa, dels Dalits. Pero la Pushpanjari no es una nena qualsevol..... Montseeeeeeee!!! es la germana petita de la Maheswari!!!! Escolta...i despres vem pensar.... i en Suresh (el germa mitja) no deu tenir-lo apadrinat la Carmeta?? :) Vem fer els tramits oportuns i al mati ens vem dedicar a veure alguns dels projectes que desenvolupa la Fundacio, vem anar a una escola de nens sord-muts. una escola d'invidents.
Les nenes de la foto son de l'escola de sord muts. Anant a l'escola de la Fundacio s'asseguren que les seves families no les maltracten i que no son marginades en la societat dels seus pobles, alhora que aprenen com un nen qualsevol sense cap tipus de discapacitat. Quan marxavem ens feien adeu amb la ma alhora que ens donaven el millor somriure i feien el simbol "t'estimo" segons l'alfabet de simbols que utilitzen els sord muts i ens tiraven petons.... a qui no se li capgira el cor??
Vem tenir tambe ocasio de veure un taller d'estampacio desenvolupat unicament per dones, de manera que elles disposen d'uns diners i disminueixen el grau de depenedencia economica dels seus marits. Alhora, com que l'economia familiar millora, durant les sequeres (el districte d'Anantapur es el mes sec de l'India darrera del de Jaisalmer, al Rajastan) no han de traslladar-se a viure en zones on puguin treballar al camp, sovint deixant als nens sols o amb una mica de sort amb alguns avis o parents propers.
Vem veure tambe els tallers de Handicrafts (alguns sabeu que m'encanten aquestes coses!!) i fliparieu el que aquesta gent fan amb allo que tenen mes a l'abast!!! Unes reciclen paper usat per a fer-ne pasta de paper, i convertir-les en bosses, altres fan figures precioses de paper mache , unes altres collarets, plats d'escorca d'arbre,....buf la llista es llarguissima!!
A la tarda el gran moment!!! Cap al poble de la Pushpanjali!!! No sense abans haver passat per fer les compres pertinents, una muda de roba per cada membre de la familia!! Per sort, vem anar amb el traductor de la Fundacio i tot plegar va resultar facilissim!!!
No us ho he comentat, pero la Fundacio te 80 traductors de nacionalitat india que parlen en castella perfectament. Tant que alguns d'ells (10 o 12) ja estan aprenent catala!!! Aixo si que es una sorpresa agradable, que al bell mig de l'India un indi et parli en catala!!!
Arribar al poble va ser un cumul d'emocions que em temo que no us podre transmetre com les vaig viure. Soc conscient que l'emocio es tant gran que no acabes de saber com manegar-ho... sort del traductor!! Evidentment la familia ja estava al cas que els aniriem a veure. Nomes entrar al barri de casetes de la Fundacio (un dels programes crea barris sencers de casetes monissimes de colors blanc i blau per a allotjar als membres mes desfavorits de la societat india. No pero sense assegurar-se que la familia ajudara durant la construccio i tambe que es fa carrec del pagament del terreny en el que s'ubica. Llavors la casa es posa sempre a nom de la dona, per aixi assegurar que en cas que el matrimoni es trenqui ella pugui quedar-s'hi amb els nens i no s'hagi de trobar pidolant al carrer)
Els nens corrien darrera del Jeep com si fossin "locus" , saludant amb la ma i cridant "Hello", "Hello"!!
Alla s'hi havia congregat tot el barri per no perdre's detall!!! Nomes arribar i baixar del Jeep la Maheswari em va posar un collaret gegant de flors tipic per donar la benvinguda. Com pesava!! Tambe ens van adornar la cara de manera oportuna...
Despres d'uns minuts d'exhaltacio veinal i de no saber massa que dir, vem entrar a casa seva. Ens havien preparat unes cadires per seure i aviat vem semblar el Guardiola en una roda de premsa. Als nens els van fer seure a terra, pero d'alguna manera, cada cop estaven mes a prop i mes aprop, fins que el traductor els hi feia un crit perque tornessin a seure i tothom es pixava de riure!! Un cop trencat el gel ens vem comunicar gracies al traductor. La Pushpanjali estudia 4t de primaria, li agrada saltar a corda i diu que de gran vol ser mestra (basicament perque la Maheswari tambe vol ser-ho, i clar, es el que tenen les germanes petites....voler ser com les grans!! jeje, aixo no enten de paisos ni fronteres!!)
A l'esquerra i de verd oliva...la Maheswari!!! (oeeee), de rosa i a la dreta...la Pushpanjali!!! (oeeeee), al seu darrera i amb la samarreta de playboy, en Suresh (oeeee), al seu darrera i de blanc, el pare!! (oeeeee) i al seu costat i de turquesa, la mare!!! (oeeeee)!!. Al costat de la Pushpanjali la seva cosina, tambe de fucsia!! quina nena mes viva!!! jajajaja
L'expectacio anava mes enlla de les parets de la casa....
El regal estrella, sens dubte va ser una Barbie India!!!
Ni us imaginarieu que rapid que li va volar a mans de la seva cosineta de fucsia.... quin petardo de nena!! que llesta i que viva!!! jajajaja
Vaig haver de cedir el collaret de flors a l'August per assegurar que no em destrossava les cervicals!! Un cop fora de la casa vem aprofitar per repartit un grapat de bolis que haviem portat de casa. Vaig desitjar tenir-ne un camio ple, pero no era el cas...
Unes demostracions de saltar a corda...
I una foto de familia abans de tornar cap Anantapur
Ufff, quina emocio a l'hora de marxar... amb les llarimes a punt de saltar-nos dels ulls i les galtes adolorides de tant somriure. Quina gratitud que expressava la familia, el poble sencer, i alhora quina intensa sensacio de felicitat per haver col.laborat amb una causa tant bonica!
Havent tornat a la Fundacio vem tenir ocasio de coneixer i conversar una estona amb l'Anna Ferrer, la vidua d'en Vicens. Una senyora senzilla, enganxada a aquest territori com si li haguessin sortit arrels als peus. Ara entenc com es possible que davant d'un sentiment com aquest estiguis disposat i meravellat de quedar-te aqui i seguir repetint aquesta sensacio durant els 42 anys que fa que funciona aquesta entitat!
Encara vem voltar una mica mes per Hampi (i segur que han quedat temples que no hem vist ni de lluny...) pero per passar la tarda abans d'anar a buscar el tren a Hospet vem voltar per la zona del riu. Crec que es el que mes ens va agradar als dos. Amb una foto m'estalviare les paraules...
Saltant de roc en roc, l'August es va foradar els pantalons per segona vegada en un dia....
El "costurer" no se'n sabia avenir... How did you do this man?? li demanava... jejejeje
Molt eficientment pero li va tornar a cosir... semblava un miracle recuperar allo.... aixo si, mentrestant li va tocar posar-se uns hippies de color carabassa....
Despres d'aixo ja vem fer via cap a l'estacio de Hospet a buscar el tren. Aquesta vegada en segona classe i aire condicionat!! quin "luju"!!!
Vem arribar a Anantapur cap a la una de la matinada... evidentment erem els unics "guiris" aixi que nomes sortir de l'estacio un paio amb un tuk tuk ja ens demanava si anavem a l'R.D.T Office.... de fet, penseu que Anantapur no surt ni a la guia... i vinga cap a l;R.D.T falta gent!!!
D'entrada, el campus principal es gegant, immens...de fet no hem tingut massa temps ni de veure tot el que hi ha..... per fer-vos quatre numeros orientatius, en el districte d'Anantapur (a l'estat de Andhra Pradesh) hi viuen uns 4 milions de persones. Doncs la Fundacio n'ajuda a uns 2,5 milions... vaja, per agafar un ordre de magnitud....
Per mala sort va resultar que el diumenge (que era el primer dia que erem a la Fundacio) estava tot tancat i per tant no vem poder veure cap dels programes ni fer practicament res de res.... tot i aixi vem acostar-nos fins a la ciutat a fer una volta rapidissima perque la veritat es que no hi ha res interessant per veure.... vem dedicar la tarda a la lectura i el repos, alhora que a compartir experiencies com a oients entre el grup de voluntaris, dels quals curiosament molts d'ells acabaven d'arribar l'ultima setmana. Es molt interessant obtenir tambe el punt de vista i les vivencies dels voluntaris, els que venen aqui amb l'entusiasme a la motxilla i moltes ganes d'ajudar als mes necessitats, cadascu des de la seva orientacio professional.
El segon dia ens vem posar en marxa. El primer de tot assabentar-nos de com s'havia de fer per afegir el nostre granet de sorra a un projecte que en te tanta com el Sahara!!!
Aixi que hem apadrinat una nena, la Pushpanjari, una nena preciosa de 8 anys de la casta mes baixa, dels Dalits. Pero la Pushpanjari no es una nena qualsevol..... Montseeeeeeee!!! es la germana petita de la Maheswari!!!! Escolta...i despres vem pensar.... i en Suresh (el germa mitja) no deu tenir-lo apadrinat la Carmeta?? :) Vem fer els tramits oportuns i al mati ens vem dedicar a veure alguns dels projectes que desenvolupa la Fundacio, vem anar a una escola de nens sord-muts. una escola d'invidents.
Vem tenir tambe ocasio de veure un taller d'estampacio desenvolupat unicament per dones, de manera que elles disposen d'uns diners i disminueixen el grau de depenedencia economica dels seus marits. Alhora, com que l'economia familiar millora, durant les sequeres (el districte d'Anantapur es el mes sec de l'India darrera del de Jaisalmer, al Rajastan) no han de traslladar-se a viure en zones on puguin treballar al camp, sovint deixant als nens sols o amb una mica de sort amb alguns avis o parents propers.
Vem veure tambe els tallers de Handicrafts (alguns sabeu que m'encanten aquestes coses!!) i fliparieu el que aquesta gent fan amb allo que tenen mes a l'abast!!! Unes reciclen paper usat per a fer-ne pasta de paper, i convertir-les en bosses, altres fan figures precioses de paper mache , unes altres collarets, plats d'escorca d'arbre,....buf la llista es llarguissima!!
No us ho he comentat, pero la Fundacio te 80 traductors de nacionalitat india que parlen en castella perfectament. Tant que alguns d'ells (10 o 12) ja estan aprenent catala!!! Aixo si que es una sorpresa agradable, que al bell mig de l'India un indi et parli en catala!!!
Arribar al poble va ser un cumul d'emocions que em temo que no us podre transmetre com les vaig viure. Soc conscient que l'emocio es tant gran que no acabes de saber com manegar-ho... sort del traductor!! Evidentment la familia ja estava al cas que els aniriem a veure. Nomes entrar al barri de casetes de la Fundacio (un dels programes crea barris sencers de casetes monissimes de colors blanc i blau per a allotjar als membres mes desfavorits de la societat india. No pero sense assegurar-se que la familia ajudara durant la construccio i tambe que es fa carrec del pagament del terreny en el que s'ubica. Llavors la casa es posa sempre a nom de la dona, per aixi assegurar que en cas que el matrimoni es trenqui ella pugui quedar-s'hi amb els nens i no s'hagi de trobar pidolant al carrer)
Els nens corrien darrera del Jeep com si fossin "locus" , saludant amb la ma i cridant "Hello", "Hello"!!
L'expectacio anava mes enlla de les parets de la casa....
Havent tornat a la Fundacio vem tenir ocasio de coneixer i conversar una estona amb l'Anna Ferrer, la vidua d'en Vicens. Una senyora senzilla, enganxada a aquest territori com si li haguessin sortit arrels als peus. Ara entenc com es possible que davant d'un sentiment com aquest estiguis disposat i meravellat de quedar-te aqui i seguir repetint aquesta sensacio durant els 42 anys que fa que funciona aquesta entitat!
Tot molt "guay", que dieu els joves. La Gemma diu que et portis cap aqui una d'aquestes nenes...una abraçada
ResponElimina